Una es pregunta com s'ho fan alguns pobles menuts, posem que parlo de Benassal, per pujar una associació cultural tan jove amb tant d'impuls com no tenen d'altres de pobles també del Maestrat amb més censats o amb una economia més boiant o amb més recolzament polític o més ben comunicats.
És clar que això no surt del no-res sinó que l'empenta d'altra gent rellevant en el passat, encara que d'entrada no ho pugui semblar, va fent forat, va sembrant una llavor. El gran benassalenc Carles Salvador, posem per cas, en els cursos del qual, parlo dels anys setanta, alguns joves inquiets vam aprendre les quatre regles per escriure en la nostra llengua materna, el català. Un dia donat la llavor va fer flor i la flor, després d'un temps, va rebentar en fruit. O el que és igual, en forma de lingüistes, d'escriptors, d'historiadores, que mantenen viva, que auxilien una llengua, diguem-li valencià o català que 'tant me fa', amenaçada de mort.
Però perquè això passe cal primer haver llaurat i anar després arruixant. Digues-li institucions, però sobre tot digues-li persones la majoria de les vegades anònimes, van treballant, van removent el caliu incial per mantenir viu, mai millor dit en el cas de l'associació Maestrat Viu, el foc. Persones que s'il·lusionen, que es comprometen, que conreen les coses a la manera dels nostres avantpassats, els nostres iaios, potser dels nostres pares, amb la finalitat pura i simple, estètica diria fins i tot, de fer les coses ben fetes. I prou, que a dia d'avui treballar així de bé, com encara fan alguns artesans del Maestrat, en un món de consum i d'intercanvis materials, és ja molt.
A Maestrat Viu, moltes felicitats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada